Ha estat un mes de novembre molt intens, però gaudint-lo al màxim!
Intentaré fer un petit resum dels tres llocs on he estat col·laborant.
Comencaré per l'Escola d'Educació Especial, ja que fou el primer lloc d'Abancay on vaig estar.
Després d'aquest mes, puc dir que és realment una escola especial. Però especial en el sentit d'entranyable, ja que les persones que la formen, les persones que hi treballen; elles sí que la converteixen en molt especial. Els he de donar les gràcies! Sense jo saber massa com col·laborar, m'han acollit com una més, fent-me sentir com a casa! Quina passada!!
Estava a l'escola tots els dimarts i dijous al matí. A part de les classes, els nens també fan murals, concursos de construccions...
Durant aquest temps, podríem dir, que potser no he aconseguit trobar el meu lloc en el sentit "treball", però sí que l'he trobat totalment amb les professores i els nens!
He après tant... Cada dia els podia entendre millor, sabia una mica més com tractar-los i com apropar-m'hi! Fins que he creat bonics lligams amb ells tot jugant!
Cada classe té una personalitat ben diferent! L'últim dia, abans de marxar, vaig anar passant per cada una i vaig fer algunes fotos perquè també els puguessiu conèixer un xic.
Inicial I és la classe dels més petits i estan amb la professora Sandra. Observant el seguit de fotos, potser us podeu fer una mica la idea de l'autenticitat de l'Ángela! Em feia morir de riure aquesta nena! jaja
La classe de la Pati són els d'inicial II. Uns nens molt macos i dolços! El Vicente i les seves abraçades...
La Lourdes i la Hilda estan amb la classe dels més complicats. Aquest dia eren molt poquets i estaven emocionadíssims amb les fotos!
La Doris està amb els nens de primària. Ells treballen força matemàtiques, caligrafia i alguns d'ells ja llegeixen!
Els dos nens amb paràl·lisi cerebral són molt entranyables!
La classe de la Carla són els més grans; amb ells s'està intentant fer una insercció laboral o familiar.
No fou gens fàcil acomiadar-se i dir-los un adéu fins no sé pas quan. Ja que, en principi, sent realista, sé que no és un: fins aviat.
Quan has creat lligams; quan te'ls aprecies; quan saps que cada dia les professores s'hi deixen la pell i alhora saps, sens dubte, que aquests nens, al Perú, ho tenen ben complicat...
El que sí és cert, és que tot plegat fa pensar i reflexionar sobre la vida. Viure d'aprop altres realitats toca i toca ben endins; fa créixer i obrir els ulls.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada