Hi anava cada tarda de 16h a 18h. Ja vaig dir-vos, que just el dia en què hi vaig arribar, acabava de marxar una professora i, per tant hi havia un grupet de nens sols. Amb ells he estat durant un mes.
Un grupet de nens de cinc anys que arribaven cada dia sols al centre caminant i amb la cara bruta, però amb uns ulls vius i un somriure genials! Autèntics totals!
El primer que feiem cada dia era rentar-nos les mans i la cara amb aigua i sabó. Eren tant petitons que alguns no arribaven a l'aixeta i hauríeu de veure lo divertit que pot ser rentar-se les mans mentre un company t'aixeca les cames!
Nets i polits anavem a la taula. Alguns d'ells tenien deures (tareas) i els ajudava a fer-los. Pels que no en tenien, inventava jocs i exercicis.
Un cop haver treballat una estoneta (és important que aprenguin a saber treballar tranquils, en silenci, de manera neta i cuidadosa, etc) arribava el moment de rentar-nos les dents. Aquest era un gran moment del dia! Tots amb les dents ben curcades... però almenys una vegada al dia se les rapallaven! Anavem a fora al costat d'un canal i era un moment molt entranyable. Tots volien explicar coses diverses, una xerrera que mai s'acabava i entre el raspall i la pasta quedaven amb unes cares divertides!
Amb les dents netes arribava el moment del joc final. I... aquí si que arribava el moment de la "màgia": un tros de paper o plàstic d'allà terra del descampat es podia convertir en una pilota, un avió o un conill, tot depenent de quin fos el joc escollit. Sense cap altre material que alguna cosa trobada del terra muntavem un joc. Fora del centre hi havia un descampat, ple de runes amuntegades, molta brossa, ja que tothom ho llença fora del container... i aquest era el nostre pati de joc!!
S'ho passaven tant bé, que es feien les 18h i les 18:30h i d'allà ningú volia marxar a casa seva! I clar... com tampoc ningú els vindria a buscar... Jo els deia: venga, vaian a sus casas! i ells responien: ya iremos, terminamos el juego!
Els divendres eren els dies especials. Els dies que amb tots els nens del centre es muntava un joc gran o una gimcana a la pista (la losa).
Hi havia nens que els divendres també tenien tareas... llavors, les fèiem a la losa. Un dels divendres el Wilkerson em va demanar que l'ajudés a fer sumes! i aquí, asseguts al terra vam estar una hora fent sumes i signes iguals...
Un dels divendres de gimcana vaig proposar fer jo la dinàmica d'inici. Els que sou d'esplais i caus coneixereu l'indi que va a la selva i troba una pedra blava que creix i es fa groooossa i diu: Oh!! Ulele! Ulele massa massa!... doncs us imagineu tenir una rotllana de 50 nens, jo a dins fent l'indi i ells repetint? Tots dient Ulele i acabant tots al terra com si aguantessim una pedra molt grossa? Ai... pell de gallina!!
Els vaig explicar que aquesta pedra era a la selva i que aquella tarda faríem tot de proves per estar ben forts i poder anar a recollir la pedra! I sabeu? els nens tant flipats amb la pedra que al final em vaig haver de posar seria i dir-los que no, que no hi havia una pedra blava, que era un joc!! Ja que si no els ho dic, estaven tots a punt per anar-la a buscar, jaja
I... també a Patibamba arribà l'últim dia.
Marxava d'Abancay un dimarts i el divendres vaig parlar amb els professors i els vaig dir que en principi dilluns ja no hi podria anar, que ho intentaria, però que tenia una reunió amb l'altra escola i que ho tenia complicat.
Finalment, vaig poder-hi anar una estona. Ja era tard quan vaig arribar i sabeu què? Doncs, aquí senyors: crua realitat. Vaig arribar al centre i del grupet de nens de cinc anys només hi havia una nena, que soleta, estava dibuixant. Li vaig preguntar on eren la resta i la resposta fou: al vicio, a internet jugandao videojuegos.
Vaig sortir del centre amb la nena i me'n vaig anar al internet. Els vaig fer sortir a tots i els vaig preguntar si creien que aquesta era una bona manera de gastar els pocs diners de la seva família. Estem parlant de nens de cinc anys, eh? Ells simplement em van dir que jo no hi havia anat i que per això havien decidit anar a internet. Tots tenien tareas aquell dia i em vaig quedar amb ells fins tard, però... pensava: Maria, demà tu ja no hi ets. Ningú se'n farà carrec... has estat aquí un mes i amb un dia més no canvies les coses...
Simplement vaig parlar amb la nena i li vaig dir preocupada: Mari Luz, tu vienes al centro y te quedas haciendo dibujos, vale? A internet no vaias.
Ella em va preguntar: No vendrá otra piofe? (ella deia piofe i no professora)
Jo preocupada li vaig dir: Creo que no, y yo ya no voy a volver, y por eso te digo que tu te quedes aquí pintando.
Ella em va mirar als ulls fixament i em va dir: Estás preocupada por nosotros piofe? No, no te preocupes, seguro que pronto vendrá otra.
I jo... em vaig quedar sense paraules una estona... fins que tan sols vaig poder dir: Sí, espero que sí.
Em va fer una abraçada i fluixet va afegir: Te voy a extrañar.
No volia fer un gran comiat amb els nens. Simplement anava xerrant amb ells i els deia: Ya no voy a venir más, te cuidas mucho, vale? Per dins em sentia trista, però, per ells, volia intentar que el comiat fos com la cosa més natural.
En canvi els profesors s'ho van currar molt. Em van preparar un berenar sorpresa de comiat. Cada un d'ells va dur una cosa de casa seva i allà, al mateix centre, quan els nens van marxar, ho varem compartir. Què macos! Gent senzilla i també autèntics com els mateixos nens. Viuen la vida amb poquet, però gaudeixen de cada petita cosa i s'estimen allò que els envolta. No necessiten més per ser feliços i per fer feliços als qui estan aprop seu.
Emotiu el comiat, ja que, com a l'escola especial, dius adéu i et pregunten: Volverás Maria? I clar que m'agradaria tornar! Però no sé quan serà...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada