Ascensió al cim Pisco 5752m!

Després de nou dies de trekking, faig un dia de repòs a Huaraz, però ja tenint en ment que no puc sense abans fer un cim de 5000m! No puc perdre aquesta oportunitat!

Així doncs, aquest dia de repòs l'aprofito per valorar les diferents possibilitats i... el Pisco, de 5752m, és el cim escollit!!


Un cim de la cordillera Blanca i, a més, el seu nom és també el de la beguda típica del Perú!
Sembla ser que durant la celebració de la primera ascensió al cim (cap al 1951), els expedicionaris francesos van brindar amb aquesta beguda celebrant el seu èxit i degut això se'l coneix amb aquest nom.

Fem cim tres persones: l'Andrés (guia peruà), l'Andrea (noia de Suïssa) i jo. També ens acompanya el Julio (peruà), però ell només fins al refugi.


L'ascensió està planejada en dos dies.
El primer dia només és caminada fins al refugi on dormirem; aproximació fins al nostre camp base. Arribem al refugi cap a mitja tarda. Cal sopar i anar a dormir ben d'hora perquè aquesta mateixa nit comencem l'ascensió!


A fora fa força fred i, per tant, sopem dins del sac!!


A mitja nit en punt sona el despertador, esmorzem per agafar forces, preparem les motxilles, grampons, cordes i piolets i a la una estem a punt per començar a caminar.




Sabeu el que és caminar sota les estrelles només amb la llum del frontal? Caminar enmig del silenci... només sentint cruixir les pedres...

Tenim tres hores de caminada damunt de pedregam i després unes altres tres hores de caminar damunt del glaciar!! Les tres primeres hores són força cansades, però estic tant emocionada pel glaciar que camino sense pensar!

Arribats a l'inici del glaciar cal posar-nos els grampons i encordar-nos! Farem una cordada de tres, jo vaig la última.




Comencem a caminar i llavors la sensació encara és més impressionant que damunt les pedres. El frontal il·lumina tan sols just davant i se sent cruixir el gel a cada passa. Els grampons cal clavar-los fort i en algunes pendents cal l'ajuda del piolet. Quan vas encordat cal que tots portem el mateix ritme i. poc a poc, l'anem trobant alhora que mesurem la respiració; cada vegada més costosa degut a l'altura.



Abans d'arribar al coll hi ha una paret d'uns 60 graus segons el guia en la que ens cal ben bé escalar i clavar piolets per poder pujar-la!! Hi ha moltes escletxes i cal anar amb compte, però ja som al coll i això indica que ja queda menys pel cim!!



Fins al coll ens trobem tots bé, però al coll l'Andrea comença a notar el mal d'alçada i és mareja... esperem una estona i sembla que podem continuar! Fa un temps increïble i es veuen totes les muntanyes; està just sortint el sol...




Però sabeu què passa? Doncs quan aconseguim arribar al cim, ja tot s'ha ben tapat!! OOhhh!! No es veu res i bufa ventisca! Llàstima... però ja se sap que el temps no el podem controlar... Bé, almenys ho hem vist des del coll!! I a més som dalt! A 5752m!!! Increïble!!! Emocionades i orgulloses d'haver pogut arribar!


Hi ha dos trams de la baixada que són un xic complicats. Hi ha moltes escletxes i com que hi ha ventisca decidim muntar un rappel. Baixo jo primer i em descordo per remuntar la corda per l'Andrea! Uauu! Quina sensació descordar-me allà al mig...





Tornem a rappelar al tram de pendent fort de la pujada i en aquest sí... cal realment saltar escletxes!! Emocionant!! M'encanta!! Una injecció d'adrenalina pura!





Arribem al refugi al migdia i l'Andrés i jo seguim avall. L'Andrea es queda fins l'endemà al refugi, però jo em veig amb forces per tornar fins a Huaraz, ja que estic tan emocionada que caminar una estona més no m'importa.


Tinc un somriure d'orella a orella i a cada passa em repeteixo que aquesta no serà pas la meva última cordada, ja que m'ha encantat!! Caminar sobre un glaciar durant hores, trencar el gel amb els grampons... i un 5752m!! Encara no m'ho crec!